-Va ser el psiquiatra Ivan Goldberg al 1995  qui va proposar uns criteris per descriure l’addicció a internet (que tot just acabava de començar). Des d’aquell moment la qüestió ha anat creixent en importància. Però la veritat és que aquell psiquiatre ho va fer com una broma, s’ho va inventar…!

Una addicció és una situació en la que una persona no pot deixar de fer una cosa. El motiu pel que li passa això és el fet de sentir que si deixa de fer el que fa estarà pitjor que si ho segueix fent; per tant, segueix mantenint aquell comportament.

Per exemple, el qui està enganxat a una droga sap que allò li fa mal, però té por a com es sentirà de malament si deixa de consumir la substància. Per això segueix consumint. El mateix és vàlid per a qualsevol altra addicció.

I ara, gairebé 20 anys després del psiquiatre Goldberg, es parla cada vegada més de l’addicció a les noves tecnologies. La realitat és molt diferent, ja que l’ús de les noves tecnologies s’ha disparat. I ara es parla de tants tipus d’addiccions com tecnologies hi ha: mòbil, videojocs, apostes online, xarxes socials… (tot i que realment només es valora que afecta seriosament  l’ús excessiu de jocs violents).

-Qualsevol persona pot entrar en una espiral d’addicció?

Clarament no. Normalment qui entra en una dinàmica d’addicció presenta alguna característica personal o moment de vida que el fa més vulnerable. Per exemple, persones que:

-viuen en famílies amb baixos nivells de comunicació.

-Tenen una baixa autoestima.

-Estan en períodes de canvi important a la seva vida (això és vàlid tant per a adolescents com per a adults que estan en moments de canvis importants com pugui ser a la feina o a la família)

-tenen poca seguretat personal,

-no accepten la imatge que tenen d’elles mateixes.

Així, si algú està en situacions de greus canvis laborals però a la seva família hi ha un ambient comunicatiu saludable, difícilment caurà en cap addicció.

-Quines coses ens poden fer pensar que una persona ha entrat en una situació d’ús excessiu de les noves tecnologies?

1. La persona deixa de banda totes les activitats que no tenen a veure amb l’activitat a la que s’ha enganxat. Fins i tot els amics.
2. Hi ha una reducció important, o fins i tot pèrdua, del contacte amb la família. La persona es passa molt temps tancada a l’habitació (o a qualsevol altre lloc aïllat on realitza la seva activitat). Pot arribar a perdre el ritme dels horaris de les menjades i per dormir.
3. L’addicte s’emprenya fàcilment quan li diuen el que pensen que li està passant. Fins i tot pot arribar a ficar-se agressiu, encara que sigui amb la pròpia família. No és estrany que algunes persones arribin a agredir físicament als  qui els hi intenten limitar el temps que passen davant de l’aparell corresponent.
4. Utilització de la mentida per justificar o amagar alguns dels seus comportament. Poden arribar a robar diners si és necessari. Negació del fet de tenir un problema.

Aquest darrer punt, la negació total del problema, és clau per entendre la dificultat en abordar la situació. També el fet que aquest tipus d’addicció no comporta consumir substàncies sinó que implica consumir temps. Per aquest motiu cal estar molt atent a la quantitat i qualitat de les relacions socials de la persona. Aquest aspecte és el que ens donarà llum sobre la situació real que s’està vivint.

-Quan una persona s’embolica en excès a les xarxes socials el que hi fa és donar una imatge de sí mateix diferent de la que creu que transmet en realitat. Defuig el contacte real per cercar el contacte virtual. Es presenta de la manera com creu que els altres l’acceptaran. En certa manera podem dir que s’inventa una nova identitat.

Aquest comportament li dóna satisfacció quan ho fa, però quan surt de les xarxes torna a la realitat insatisfactòria. Per això es sent pitjor i vol tornar a la situació que l’ha enganxat.

-Què podem fer?

El millor és prevenir. Sense cap dubte.

-Per exemple, acostumant a la família a apagar la televisió quan es fan les menjades. Això facilita que es parli, que uns escoltin els altres.

-Evitant que els aparells facin de “cangurs”: hi ha adults que deixen els nens amb la maquineta corresponent (consola, televisió, mòbil…) perquè així estan tranquils (uns i altres). Caldria pactar uns horaris amb els nens o joves per a assegurar que tenen temps per fer altres coses “en directe” (jugar a pilota, llegir, xerrar, anar en bicicleta…).

-Mantenir una xarxa real de relacions socials, no basades en el contacte virtual/online sinó “cara a cara”. Això és factible participant d’alguna activitat de lleure en entitats, centres cívics, associacions, practicant esports en grup. Al final de tot, no hi ha res tan addictiu (per saludable) com quedar amb algú per xerrar una estona i prendre un cafè.  😉

-I si valorem que la persona no surt sola de la situació i que la família tampoc la pot ajudar, no hem de dubtar en cercar l’ajut d’un psicòleg.